Aquell  era el Sant Pare i aquells  eren els temps, i, per això, els avantpassats de Solergibert posaren terra pel mig i cercaren asil a Catalunya, on prengueren aquest cognom, que, etimològicament, significa: lloc banyat pel sol”,  és a dir, “llar “(del llatí “solarium”Soler) i “ Gibert”, que en germànic antic, equival a “llança brillant” (o banyada pel sol) i, per extensió, “llar”, car les tribus nòrdiques comptaven les cases d’un indret segons el nombre d’armes de punta. “Solergibert”, doncs, tant en una veu –la romànica-- com en l’altra –la germànica— vol dir  “ lloc de residència (d’una família) “llar” o  “foc”, com inventariaven, els habitatges, els curials medievals catalans.

                       Que bonic que és el que acabo d’explicar. Sempre que ho faig, la gent es queda garratibada.. És una pena que no sigui veritat, o que sols ho sigui en una  part. No dic mai mentides, en les meves converses, però a mi m’agrada tant escriure i fabular i, sobre un petit fet real, muntar una pel·lícula de romans.......

                      Malgrat les fabulacions, totes les meves històries tenen una base real, i el mite dels Solergibert càtars neix perquè, com a hereu Solergibert, servo un llibre de família en què des de fa segles els hereus hi ha anat registrant notarialment els naixements, els batejos les confirmacions, els dots i els casaments i les defuncions amb tots els diagnòstics mèdics. De tant en tant, faig lliscar els meus ulls pels volts dels anys 1600 o pel segle XVlll a fi de poder esbrinar d’on era la pubilla que, de la mà del mossèn del poble i seguint els consells del senyor bisbe, és casà, el 1678, amb el meu avantpassat Víctor, fill d’Artés. Ella era de Sallent, una mica lluny, però tenia un dot  elevat. Està consignat que, sota la vigilància del mossèn, dels pares i de la resta de família, la seva coneixença es va fer durant la Festa Major d’aquella vila i que la declaració amorosa del meu avantpassat va consistir a dir a la pubilla:

--T’agradaria viure a Artés?, a la qual cosa ella respongué tot seguit:

--A mi m’agrada tot, menys les garrotades.

                       Ell era un vidu de 27 anys, ella en tenia 16. Es casaren de seguida i, cada any, els naixia un fill, que poc després moria. Afortunadament, va sobreviure algun fill mascle, perquè, altrament, ningú no podria escriure aquestes ratlles, basades –ho vull aclarir— en fets verídics i no pas en imaginacions de la meva pròpia collita.

                        Aquell Registre de la família existeix, el tinc jo i un dia passarà a mans d’en Joan Francesc i en Roger, els meus estimats fills.