Queda clar, doncs, que llegir i escriure és el que més m’agrada de fer. Amb el temps, per motius professionals, m’he anat afeccionant en la gastronomia i el turisme.

                   M’agraden els restaurants pel menjar evidentment, però també per l’ambient, pel servei i per poder conversar amb llurs xefs, quan és possible. Prop del mercat central de Lió, hi ha una tasca on, després d’haver comprat els queviures necessaris per a llurs restaurants, pels vols de les set del matí, els grans de la cuina d’aquesta ciutat es reuneixen "per trencar la crosta", com en diuen ells. Doncs bé: aquell esmorzar matiner és un plaer de déus, no pas per les menges, que de vegades es preparen ells mateixos, sinó per les converses que tenen. Allà es troben els sis o set cuiners més grans de Lió, és a dir, els millors del món!

                  Col·lecciono cartes rares de restaurants de tot el món, i carpetes de llumins, quasi un miler, que jo mateix, personalment he recollit després de mentjar. En aquesta web en presento algunes, però, per tal d’evitar-me maldecaps i gelosies, no n’incorporo cap de l’Estat espanyol.

                  Vaig tenir una gran desgràcia: la meva estimada dona i mare dels meus únics dos fills, la Maria Rosa Mora, va morir sobtadament a Palamós.  La sort fou conèixer la Mercè Turell, amb qui em vaig casar després. Ha estat la segona millor decisió de la meva vida.

                 Fumo amb moderació com ho feian els meu pare i avis fumadors moderats fins al final de les de les seves  vides amb quasi 90 anys.

                  El Govern dels Estats Units va esser el primer en dictar les lleis contra l’us del tabac. Volien estalviar amb les despeses mediques, l’idea va ser considerada genial pels governs europeus, sempre ufanosos en estalviar diners amb la Seguretat Social Obligatòria sense pensar que el tir els podria sortir per la culata. Mentres tan que va passar amb els neguitosos fumadors?Els fumadors permutaren el tabac per las gormanderies i volen calmar el seu neguit van començar a menjar més i més porqueries perilloses que davant la televisió,  eren els substituts de les cigarretes.En 1997 hi havien als Estats Units un 4 per cent d’obesos mòrbids, és a dir amb un pes superior als 120 o 130 kilograms. En 2007 ja eren un 20 per cent. Els podem veure arrastrar les seves carns tremoloses pels carrers i estadis i encara en el vapor La Donzella de la Boira a les cataractes del Niàgara, sent aixecats per grues i dipositats al vapor o al moll a tots aquells amb un pes superior als 200 i 250 kilograms.  Quantes dolences, morts prematures i despeses ens portaran  aquets sobrepresos que ja és escampen per tot Europa i el que és pitjor, entre els nens condemnats a no arribar a vells.

                   Fumar compulsivament és dolent i és irònic que en els Estats Units país de llibertat siguin els inventors de la salut per decret, perseguint al fumador d’un havà diari o sis cigarretes i sigui aquest mateix País el que cada 24 hores consumeixi més tones de Prozac, Valium i multitud de drogues assassines.

                   No puc deixar de recordar que van esser Hitler i els nazis els primer de prohibir l’us del tabac en públic ( cf, Capitol 14 VERBOTEN de Iain Gately La Divina Nicotina, The History of How Tobacco Seduced The World. Simon &  Shuster, 2001, U.K.)

                  No fumo "paper"; només havans, escalonadament i al aire lliure però sense corrents d’aire. El Glenrothe-vintage 91 és el meu whisky preferit, que prenc amb moderació. Els dies feiners per veure sempre aigua . Vi, d’alta qualitat,  als restaurants i també a casa, quan l’ocasió s’ho mereix.

                Les dones dels meus amics que prohibeixen a llurs marits de fumar i de beure alcohol em fan retrets, que accepto somrient. Tots tenim si fa o no fa la  mateixa edat i estic cert que , quan estiguem tots nosaltres morts al cementiri, ells seran els morts amb més salut.

Que els vagi molt bé.